PARLEM OBERTAMENT DE POLÍTICA...

- Balears ès majoritàriament una societat de petits propietaris, empresaris privats i treballadors, amb un sistema que recompensa s’esforç i sa feina ben feta. Un sistema econòmic tradicional, que no ès fruit de cap teoria ni revolució i que mos ha conduït a esser una societat pròspera.

- S’importància de sa propietat i es capital privat ès vital pes progrés des pobles. Es petit o gran capital privat permet sa creació i es funcionament d’estructures productives d’una eficàcia superior a sa que se pot conseguir amb qualsevol altra casta d’organització associativa. Unes estructures productives que són necessàries pes progrés de ses societats, com sa balear, ara irremissiblement immerses dins s’economia mundial de lliure mercat, amb es perills i avantatges que comporta.

- Ses societats creen espontàniament estructures organitzatives de poder. Actualment, un dets exemples més representatius d’aqueixa tendència natural són ses empreses privades dins s’economia de mercat, que han resultat esser s’organització més eficient i sòlida, segurament pes fet d’esser sa més espontània.

Així, s’ha comprovat que qualsevol intent de modular massa o de substituir aqueixes estructures espontànies de poder per unes altres teòricament més justes se tradueix en una disminució dràstica de s’eficàcia econòmica i productiva de ses societats o es col·lapse social i econòmic a la llarga (sistemes socialistes anticapitalistes).

- En èpoques passades, com ès ara sa revolució industrial, s’existència de sistemes capitalistes purs ha demostrat que són extremadament eficients, emperò han conduït a conseqüències indesitjables com una desprotecció extrema des sectors socials més dèbils o una gran inestabilitat social. A l’hora d’ara, aquest fenomen se reprodueix per mor de sa dependència de molts governs respecte des capital.

- Modernament, Occident ha optat per una solució aparentment intermèdia.
En aquest nou sistema s’introdueixen factors de modulació des capitalisme pur a fi d’incrementar sa justícia social. D’entre ells, sa socialdemocràcia, amb partits polítics i sufragi universal, n’ès es més rellevant.

Així i tot, sa democràcia encara se troba lluny d’esser un sistema de govern perfecte per mor de:

I- Sa naturalesa viciosa des partits polítics en general: es partits tendeixen a obeir es seus interessos particulars en lloc dets interessos de sa societat i a perpetuar-se en es poder a qualsevol preu. A sa nostra democràcia, una de ses expressions més evidents d’aqueixa tendència consisteix en es teixit de xarxes d’influència dins s’Administració Pública, a través de sa multiplicació de funcionaris fidelitzats i caps de departament afins an es partit, que basaran sa seva tasca a fer-se “imprescindibles”, convertint així s’Administració en una estructura cada pic més costosa, paràsita i ineficient. Altres tendències des partits poden esser legislar poc i de manera deficient per mantenir una alta discrecionalitat i impunitat, no fer esforços a bastament per educar es poble en política -que així no podrà tenir una opinió crítica-, utilitzar doblers públics per promocionar es propi partit, i altres accions i omissions emparades normalment en buits legals més o manco intencionats.

Sense es paper estimulant i moderador des capital privat, es poder polític té sa tendència natural i poder a bastament per secrestar sa llibertat d’expressió, modificant sa societat fins a fer desaparèixer pràcticament es teixit socioeconòmic tradicional. En tenim exemples brillants com sa “democràtica” Cuba o es països de s’antiga Unió Soviètica, perfectament “democràtics” però en sa misèria.

Amb aquests exemples queda demostrat que ses eleccions democràtiques periòdiques no basten per garantir sa defensa dets interessos de sa societat. Així, resulta imprescindible lligar s’influència des capital an poder polític per preservar s’eficàcia econòmica del sistema i aportar una determinada justícia social que només es capital garanteix. I en aquest sentit, es partits d’ideologia filla de ses revolucions socials des segle XIX procedeixen sempre a perjudicar i llavors a eradicar sa propietat privada i es capital com a primera passa per continuar amb tota llibertat cap a sa consecució des seus interessos més particulars i de perpetuació.

II- Sa dificultat de modular de forma precisa s’influència necessària des capital privat damunt es poder polític, de manera que es partits no perdin sa seva independència i acabin essent purs instruments de determinats interessos econòmics.

- Aquests dos problemes (I i II) adquireixen una rellevància especial a s’hora d’establir es vital sistema de finançació des partits polítics. Ès justament per corretgir sa naturalesa pròpia des partits que sa llei en basa sa finançació en aportacions privades, deixant a sa subvenció estatal sa funció de contribuir a s’independència des partits (Llei 3/1987 de 2 de juliol).

- Així, podem analitzar dos estils de partit polític:

a) Es partits d’estil tradicional: Sa finançació més justa d’aquests partits seria sa col·laboració solidària d’empreses i particulars, d’acord amb sa capacitat de cadascú. Si estan finançats a bastament amb aportacions privades, aquests partits poden mantenir sa seva política orientada a sa millor gestió dets interessos públics, sa gestió racional des recursos, es benestar de ses persones i es progrés de ses empreses, que són ses creadores de riquesa. Ès necessària s’existència d’un cert pluripartidisme, a fi que en arribar ses eleccions es poble pugui castigar adequadament es partits que no defensen de manera justa ets interessos generals de sa societat o aquells altres que puguin perdre sa seva independència i acabin essent un instrument de determinats interessos econòmics, aprofitant-se des privilegis que es poder polític els concedeix discrecionalment i no sempre en benefici de sa societat.

CLAU reforça es necessari pluripartidisme de sa societat balear.

b) Es partits d’ideologia filla de sa reacció social: (ecologisme, neonazisme, socialisme reaccionari, neocomunisme). Hostils an es capital privat i obeint an es seu afany natural de perpetuació en es poder, desplegaran es mecanismes més “enginyosos” per obtenir finançació, poder i seguiment popular. D’entre es moltíssims recursos emprats —ambiciosíssims projectes, ideologies fantàstiques— destaca per vell i enginyós s’intent de crear estats generals de psicosi de qualsevol casta, com ès ara sa por, sa falta de productes, s’amenaça, es catastrofisme… Llavors ells se presentaran convenientment com a “salvadors”, amb una retòrica ridícula, més o manco inintel·ligible, que finalment els haurà de conduir sa perpetuació en es poder. Fins fa poc, a s’Unió Soviètica es sistema se basava a inculcar por a la gent contra es capitalisme. A l’hora d’ara en tenim exponents brillants a ses Balears, amb ses campanyes de falta d’aigua, d’energia, es residus, s’insostenibilitat, es turisme, etc. Campanyes publicitàries reforçades convenientment amb ses pertinents traves burocràtiques i s’ineficàcia administrativa, a fi d’evitar que es canals de distribució o es servicis puguin millorar i així retroalimentar adequadament ets hipotètics estats de psicosi. A posta creix, de fet, sa muntanya de fems de Son Reus, mentres que es nou depòsit el fan petit.

Convé destacar que, igual que ses sectes religioses, aquesta casta de partits sol basar sa seva acció inculcant imaginaris catastrofismes o falses esperances an es sectors socials més sensibles, a fi de treure-ne rèdits electorals.

A part de tot allò que hem exposat, s’ha de destacar que per obtenir sa finançació destinada a sa publicitat exagerada que fan, es partits en es poder poden recórrer actualment a tota una sèrie de procediments al·legals, de vegades molt costosos per sa societat, dels quals no convé fer una exposició. Resulta curiós veure com, passats més de 20 anys de democràcia, es poder polític encara no ha fet gens d’esforç per eliminar aqueixes possibilitats. Ès necessari conscienciar es ciutadans sobre s’importància de sa finançació des partits, obrint un debat profund que motivi es governs a millorar sa legislació.

Per tot això, abans de votar ès prudent reflexionar sobre sa naturalesa de ses distintes opcions polítiques i ses conseqüències que se poden derivar de sa seva acció de govern.