|
|
|
 |
Gabinet
de premsa
|
 |
| Ses modalitats lingüístiques, un debat esguerrat | Dimarts, 4 de Septembre de 2007 |
Es catalanistes les desjecten i es castellanistes les manipulen
A ses Illes Balears, qualsevol debat condret respecte de ses modalitats lingüístiques ès impossible perque neix esguerrat: es catalanistes simplement no les volen, i es castellanistes només les volen per manipular-les en benefici propi. Fa més de vint anys que he provat de defensar-les amb convicció i arguments, i es resultat sempre ha estat es mateix: es catalanistes m’acusen d’espanyolista, i ets espanyolistes els donen sa raó felicitant-me per defensar ses modalitats d’una llengua que tanmateix no volen. En aquestes condicions, quines possibilitats hi ha de defensar ses modalitats d’una manera creïble i eficaç? Cap ni una.
Justament avui (30-08-07), tant es Diari de Balears com El Mundo deixen ben clar que no hi ha res a fer. Es primer critica que es nou Estatut mani estudiar i protegir ses modalitats —cosa que ja feia s’Estatut vell, maldament no especificàs es nom cadascuna de ses illes—, i simplifica sa qüestió traguent a rotlo es diccionaris, com si ses modalitats fossen només paraules, deixant de banda ses peculiaritats de caire fonètic i sintàctic. A més a més, que es diccionaris incorporin ses paraules nostres ès debades si tanmateix no s’usen. Ja aniria bé que aquest diari donàs exemple emprant totes aquelles paraules pròpies de ses Illes Balears admeses per s’Institut d’Estudis Catalans, però ni ho ha fet, ni ho fa, ni ho farà. No li interessa. Se’n fot.
Respecte de El Mundo, ja té dallons que un diari espanyolista radical, que voldria suplantar es mallorquí pes castellà com a llengua pròpia de sa nostra comunitat, ara s’escandalitzi perque es catalanistes volen aplicar un “plan de ingeniería sociolongüística” a fi d’implantar un “ortopédico catalán estándar”. I què passa amb sa castellanització duita a terme per s’Estat amb tots es recursos que ha tengut a mà? Si això no ès “ingeniería sociolingüística ortopédica”, que baixi Déu i m’ho expliqui. I encara tenen sa barra de fer una crida a sa rebel·lió popular: “¿Hasta cuándo los mallorquines de bien tolerarán tanta felonía hacia nuestra historia, nuestra identidad y nuestros antepasados?” Ho demanen aquells que practiquen sa “felonía” de voler baratar s’història, s’identitat i sa llengua des mallorquins en benefici de s’espanyolisme de “ancha es Castilla”. No tenen consol!
A damunt, El Mundo menteix quand diu que es Govern des PP va defensar ses modalitats a IB3. Es llibre d’estil redactat pes Cofuc no se va desviar gens ni mica des català anomenat “estàndar”, i perque no hi hagués cap dubte va esser revisat per s’Universitat de ses Illes Balears. Concretament, a sa plana de crèdits du una nota que diu: “Aquest llibre ha estat revisat pel doctor Joan Miralles i Monserrat, catedràtic de filologia catalana, en representació de la Universitat de les Illes Balears”. Per tant, si es nou Govern des Pacte l’abandona dins un calaix i en fa servir un altre, redactat per sa mateixa Universitat, això no farà canviar res. A què juga El Mundo si no ès a embolicar-ho i a embrutar-ho tot? Si vol defensar sa castellanització total des mallorquins té tot es dret de fer-ho, però cara alta, amb dignitat i valentia. No fent embulls i emprant ses nostres modalitats com si fossen paper d’escusat.
(Palma, 30 d’agost del 2007) | | Lluís Cerdó Fernádez |
| Mallorca bilingüe? Ses mentides del ‘barquero’ | Dilluns, 20 de Agost de 2007 | (Carta enviada an es Diario de Mallorca dia 11 d’agost del 2007 i no publicada. Ès una rèplica a s’article d’en José Manuel Barquero que podeu consultar aquí: http://www.diariodemallorca.es/secciones/noticia.jsp?pRef=1618_5_284139)
S’article d’en José Manuel Barquero IB3 y la Ley de Amputación Lingüística, publicat dia 10 d’agost en aquest diari, m’ha deixat amb sa boca badada pes caramull de falsedats que conté referides a sa llengua des mallorquins. Convé no deixar-les passar de llis, no fos cosa que arribàs un dia que qualque compatriota les se cregués. Avui ès impossible perque ses vivències personals ho impedeixen: es mallorquins encara saben quina ès sa seva llengua, sa de son pare i sa mare i sa des seus padrins i repadrins. S’articulista parla des “bilingüismo de nuestra sociedad” i assegura que “desde hace siglos, los ciudadanos de Cataluña y Baleares se han expresado en catalán y castellano, y no por imposición sino por su propio interés”. Mentida podrida. Es castellà només ha penetrat dins sa nostra societat a partir des moment que s’Estat ha tengut es mecanismes per imposar-lo massivament: s’escolarització i es medis de comunicació, especialment sa televisió. Parlam de ben entrat es segle XX, concretament des temps d’en Franco. Abans, es castellà a Mallorca era una llengua purament administrativa, i just la coneixia aquella ínfima part de sa població que havia anat a escola. La resta de sa població no hi tenia contacte ni l’havia de menester per res. Per tant, ès mentida que es mallorquins s’hagin expressat en castellà “desde hace siglos” i ès igualment fals que ho hagin fet “por su propio interés”. Ès ver que a partir des franquisme es mallorquins han après massivament es castellà i l’han conversat, però no per decisió pròpia ni interés personal, sinó per imposició de s’Estat, que va posar en funcionament tots es mecanismes d’enginyeria lingüística que tenia a mà per mirar de baratar sa llengua des mallorquins, cosa que només ha conseguit a mitges: ha introduït es castellà però no ha pogut engegar es mallorquí, creant així una fractura social que se manifesta en aquests estires-i-amolles d’ara. S’actuació imprudent, irresponsable i desmanyotada de s’Estat en aquesta matèria, vista amb perspectiva, no té consol. No som una societat bilingüe perque no n’hi ha, de societats bilingües: per comunicar-se socialment, amb una llengua ja n’hi ha prou. Som una societat en procés de substitució lingüística, i per tant allò que hauríem de debatre no ès si volem una societat bilingüe o monolingüe, sinó si volem completar es procés de substitució des mallorquí pes castellà o si mos estimam més fer marxa enrere i continuar amb sa nostra llengua de sempre, es mallorquí. Ses dues opcions són possibles, però no me pareix llegítim voler reescriure s’història lingüística de Mallorca —que encara tots coneixem— a fi de justificar s’opció castellanitzadora. I encara té sa barra de proclamar que “la historia se puede interpretar, pero no falsear”! Deu conèixer ses dones de Sineu, que veuen es gep dets altres i no veuen es seu. De moment, tenim una legislació que, amb incongruències i contradiccions, reconeix sa llengua hereditària des mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers com a “pròpia” de sa comunitat i estableix que ha d’esser sa llengua d’ús normal en tots ets àmbits de s’Administració, inclosos es medis de comunicació públics com IB3. Més clar, aigua. I aquesta legislació no l’han avalada i aprovada uns “especialistas en crear problemas donde no los hay”, sinó es nostros representants elegits democràticament cada quatre anys, que són es primers que l’han de complir i fer complir. També ès fals que “el manoseado argumento de protección de una lengua minoritaria en peligro de extinción” hagi quedat “desmontado por la fuerza de los hechos y la realidad”. Ben al contrari, una observació atenta de sa realitat corrobora que es procés de substitució des mallorquí pes castellà continua endavant: es forasters i ets estrangers castellanoparlants poden viure tranquil·lament a Mallorca conversant només en castellà, fent com si es mallorquí no existís —n’hi ha que ni tan sols l’entenen—, mentres que ès impensable que un sol mallorquí pugui prescindir des castellà, maldament tengui es dret legal —purament teòric— d’emprar sa seva llengua arreu i no haver de girar-la a cada moment. Per tant, s’articulista menteix igualment quand diu, respecte des mallorquí, que “ni se está reduciendo su base territorial, ni hay un proceso de substitución lingüística, ni se reducen sus funciones, ni se degrada su status”. Tenim dos municipis amb gran densitat de població, Palma i Calvià, on s’integració des castellanoparlants ha estat i ès inexistent. Al contrari: són es mallorquins es qui sovint se veuen obligats a girar sa llengua si volen esser atesos i entesos. I ès evident que, almanco a Palma, hi ha un procés de substitució lingüística: tots es palmesans majors de 50 anys —nascuts abans de s’arribada de sa televisió— tenen com a llengua hereditària es mallorquí, però n’hi hagué qualcuns que adoptaren sa pràctica de conversar amb es fills en castellà. I no ho feren per capritxo ni exercint cap sacrosanta libertad —com mos volen fer creure es pseudo-lliberals partidaris des fals bilingüisme—, sinó com un mecanisme d’adaptació a ses circumstàncies. I ses circumstàncies eren que s’Estat ignorava es mallorquí i beneïa es castellà com a idioma oficial, de manera que si volies estudiar, progressar econòmicament i tenir una vida digna, es mallorquí feia nosa i, en canvi, es castellà representava sa salvació eterna. Sa conseqüència de tot plegat ha estat, precisament, sa reducció de funcions des mallorquí que s’articulista nega: es palmesans de sa generació de mon pare rebien ses classes en castellà i se relacionaven en mallorquí; es de sa generació des meus nebots reben ses classes en “bilingüe” i se relacionen majoritàriament en castellà. No per capritxo, insistesc, sinó per ses raons explicades en es paràgraf anterior. Si això no ès un procés de llatinització des mallorquí i de substitució pes castellà com a llengua d’ús social, i si aquest procés no ha vengut induït i apadrinat per s’Estat, que baixi Déu i mos ho expliqui. Aqueixes verdades del barquero que mos ha volgut enflocar en José manuel Barquero són un caramull de falsedats, ja ho sabem. Però alerta, que si es procés de castellanització continua avançant, arribarà un dia que, per conveniència, seran elevades a sa categoria de veritat oficial i, també per conveniència, tothom les se creurà. | | Lluís Cerdó Fernández |
| En defensa des mallorquí | Dimarts, 19 de Desembre de 2006 | Fa tretze anys vaig publicar a El Día de Baleares, durant vint-i-cinc diumenges seguits, una sèrie d’articles en defensa de ses nostres modalitats lingüístiques titulada Es nostro llenguatge i firmada amb es pseudònim de Cucarell. Concretament, es primer article se publicà dia 18 d’agost de 1985 i es darrer dia 9 de febrer de 1986.
I altres tretze anys abans, en Pep Gonella ja havia denunciat es “barcelonismes en lloc de purismes” dets intel·lectuals fabristes. No tenia coneixements filològics a bastament per combatre ets arguments catalanistes i qualque vegada fa aficar sa pota completament —per exemple, quand va acusar en Francesc de Borja Moll d’haver impedit que s’obra de n’Alcover “fruitàs com pertocava”—, però en termes generals ès evident que tenia tota sa raó, i es pas des temps ho ha demostrat.
A l’hora d’ara, totes aquelles reivindicacions són plenament vigents. Ses nostres institucions i es polítics que les representen, es periodistes i es medis de comunicació, es mestres i ses escoles on fan feina… continuen desjectant es nostro llenguatge i imposant formes externes —curiosament, sempre barcelonines i mai valencianes—, endemés d’arcaismes i fabrismes. Tot plegat va construint un idioma artificial i postís que atempta contra sa naturalitat, es sentit comú i es bon gust.
Hi ha dos factors principals que permeten es triümf d’aquest llenguatge postís: es sectarisme des normalitzadors i s’incompetència d’aquells que empren s’idioma com a eina de treball.
Ets assessors lingüístics que controlen sa llengua que surt de ses institucions són víctimes d’un sectarisme ferest. No tenen criteris propis. Han estat adoctrinats dins s’Universitat de tal manera que els han anul·lat sa capacitat de raonar i d’aplicar es sentit comú. Una Universitat que actua servilment a ses ordes de s’Institut d’Estudis Catalans, en lloc de posar-se an es servici de sa societat balear.
Endemés, dins aquests assessors formats, n’hi ha que són castellanoparlants reciclats, de manera que coneixen molt bé es català de s’IEC però desconeixen completament —i fins i tot desprecien— es mallorquí viu que hem usat sempre i que hem heretat des nostros antepassats.
Es segon factor, s’incompetència de sa majoria de persones que usen sa llengua com a eina de treball (polítics, periodistes, locutors, mestres…) ès tan perillós com es primer, per no dir molt més perillós. Tenen por de cometre incorreccions, però com que no saben què ès correcte i què ès incorrecte perque han après malament sa normativa, tiren pel dret: fugen de qualsevol paraula que soni massa mallorquina o que s’assembli massa an es castellà i s’aferren a tot allò que pareix més català. Es resultat d’aquest procés mental ès un català ferest i amb tots es defectes possibles: ni ès natural, perque han fuit de sa naturalitat per por, ni compleix sa normativa, perque no la coneixen o l’han apresa malament.
Aquests dos factors fan imprescindible una secció com aquesta, que denunciï exemples concrets d’usos lingüístics que hem d’evitar i que n’aporti solucions.
Uns articles fets amb intenció pedagògica, que descriguen es mallorquí viu que hem heretat des nostros padrins, que contrastin aquest mallorquí amb sa normativa oficial i que marquin fronteres, com més clares millor, entre aquells punts de sa normativa que es mallorquins podem acceptar sense cap problema —o sense gaire problemes— i aquells altres que hem de refuar de totes-totes.
No se tracta, per tant, de negar que es balears, es valencians i es catalans parlam una mateixa llengua. No se discuteix s’unitat, sinó s’uniformitat.
Si s’unitat de sa llengua existeix —i ès evident que existeix—, no hi ha per què forçar-la artificialment.
Aquells que volen crear i imposar una falsa unitat, en es fons, vénen a dir que s’unitat real no existeix.
¿No se n’han temut? | | Lluís Cerdó Fernández |
| NADAL EN BON MALLORQUÍ | Dissabte, 24 de desembre del 2005 | (‘El Mundo / El Día de Baleares’, 23 de desembre del 2005; ‘Diario de Mallorca’, 24 de desembre del 2005; i ‘Última Hora’, 28 de desembre del 2005)
Aquests dies convé recordar que es conceptes nadalencs tenen denominació pròpia i tradicional en mallorquí, i que per tant no hi ha cap motiu per haver de recórrer an es mallorcano o an es català barceloní a s’hora d’expressar-los.
Per felicitar es familiars, amics i coneguts basta desitjar-los unes bones festes o molts d’anys. No hem de menester cursilades com “bon Nadal”, traducció esguerrada de “feliz Navidad” que certes botigues s’han dedicat a escampar penjant cartells amb aqueixa inscripció. Sort que es darrers anys hi ha hagut una certa rectificació i ja són moltes ses botigues que mos desitgen “bones festes”.
Dia 24 de desembre celebram sa nit (o sa revetla) de Nadal, i dia 31 sa nit (o sa revetla) de Cap d’Any. Per tant, no hi ha “notxebuena” ni “notxevieja” que valguen. Tampoc hem de voler fer traduccions fil per randa com “nit bona” o “nit vella”. I són tradició ses cançons de Nadal, que en bon mallorquí mai han estat “villancicos”, ni “villancets”, ni “nadales”.
Dia 5 de gener hi ha sa qualcada dels Reis d’Orient. No sa “cabalgata dels Reis Mags”. I a Mallorca tampoc deim “cavalcada”. Desgraciadament, s’Ajuntament de Palma cada any afica sa banya anunciant sa “Cavalcada dels Reis Mags”. ¿Seran capaços de rectificar-ho, enguany? Respecte des verb qualcar i es substantiu qualcada, es diccionaris considerats normatius els han incorporats amb ses grafies colcar i colcada, sense tenir en compte que tradicionalment hem dit “jo qualc”, “ell qualca”, “ells qualquen” (i no “jo colc”, “ell colca”, “ells colquen”). Han fet un desbarat tan gros com ho seria escriure gordar per guardar, sense tenir en compte que deim “jo guard”, “ell guarda”, “ells guarden” (i no “jo gord, “ell gorda”, “ells gorden”).
Per acabar, a Mallorca els Reis duen juguetes i no “joguines”, i ets infants fan vacacions i no “vacances”.
Cordialment, | | Lluís Cerdó Fernández |
| LLIÇONS DE ”BILINGÜISME NATURAL” A IB3 | Dijous, 6 d’octubre de 2005 | (Carta enviada an es quatre diaris de Palma dia 26 de setembre del 2006 i publicada pes Diario de Mallorca dia 10 d’octubre del 2005 i El Mundo dia 20 d’octubre del 2005)
Diumenge vespre passat, dia 25 de setembre, vaig mirar una estona es programa d’IB3 Bona nit, Balears, presentat pel doctor Bartomeu Beltran. Fa un parell de setmanes vaig fer avinent que es nom hauria d’esser Bon vespre, Balears, d’acord amb sa fórmula de salutació majoritària a sa nostra comunitat, però me vaig equivocar i ho vull rectificar. Un pic assimilades ses lliçons pràctiques d’aquest “bilingüisme natural” que defensa es Partit Popular i que diumenge va practicar el doctor Beltran, tenc ben clar que es programa l’haurien d’haver batiat en castellà, Buenas noches, Baleares.
El doctor Beltran tenia dos convidats mallorquins, una convidada catalana i tres convidats castellanoparlants. A pesar que aquests darrers entenien es mallorquí, els feia ses preguntes en castellà. Primera lliçó de “bilingüisme natural”: per raons de bona educació, a un castellanoparlant li hem de parlar sempre sa seva llengua, maldament entengui sa nostra.
Curiosament, quand se dirigia a un des convidats mallorquins o a sa convidada catalana, també els parlava en castellà. Sa catalana va contestar ses primeres preguntes en català, però com que el doctor Beltran continuava dirigint-se a ella en castellà, finalment va claudicar i li respongué en castellà. Es convidat mallorquí, en canvi, no va haver d’esperonetjar gaire perque ja havia claudicat a sa primera pregunta. Segona lliçó de “bilingüisme natural”: per raons de bona educació, es mallorquins o es catalans han de conversar entre ells en castellà a davant sa presència de castellanoparlants, maldament aquests entenguin es mallorquí.
El doctor Beltran només parlava en mallorquí amb s’altre convidat mallorquí, natiu de Marratxí, segurament perque se degueren conèixer d’al·lots conversant en mallorquí i ara fa mal canviar. Tercera lliçó de “bilingüisme natural”: es mallorquí només ès adequat com a dialecte familiar o entre amics, mai com a idioma amb projecció pública.
Per acabar-ho d’enredonir, el doctor Beltran va decidir parlar igualment en castellà amb es telespectadors: ses explicacions mirant a sa càmera, sa presentació des vídeos… tot en castellà. Quarta lliçó de “bilingüisme natural”: com que es programa el mira gent que no entén es mallorquí i en canvi tothom entén es castellà, s’ha de fer en aquesta llengua per raons pràctiques: ha d’arribar a tothom a fi de replegar sa màxima audiència. Sa televisió autonòmica de ses Illes Balears ha d’esser cosmopolita, no provinciana.
Fa un parell de dies sa directora d’IB3, na Maria Umbert, va declarar que trobava “estrany” i “forçat” que es convidats mallorquins des programa d’en Fernando Schwartz parlassen en castellà. Idò no li hauria de venir de nou: en realitat, no feien res més que posar en pràctica ses lliçons de “bilingüisme natural” del doctor Beltran. Què més vol?
Cordialment, | | Lluís Cerdó Fernández |
| MÉS DESBARATS LINGÜÍSTICS A IB3 | Divendres, 1 de setembre de 2005 |
Si es mes de maig vaig esser es primer a denunciar que IB3 Ràdio era lingüísticament deplorable, avui puc confirmar no tan sols que continua igual sinó que IB3 Televisió li fa sa competència. M’ha bastat escoltar, un sol dia durant devers mitja hora, s’espai anomenat Ja hi som tots per comprovar-ho: sa presentadora catalana no parla català sinó catallano, es copresentador valencià s’expressa en valellano, i ses al·lotes mallorquines que fan es reportatges no superen es mallorcano típic des jovent d’ara.
Aquell dia parlaven de sa “martxa des Güey a Yuc a peu” i tots coincidien a pronunciar-ho així, cosa que demostra que es catallano, es valellano i es mallorcano són sa mateixa llengua. També feren es reportatge d’una festa “de s’espuma”, però allò que mostraven ses imatges no era gent brindant amb qualque beguda d’aqueixes que fan escuma, sinó un caramull de joves a dins una piscina plena de sabonera, que no ès lo mateix.
Ara, es diumenge vespre faran un programa anomenat Bona nit, Balears. Anirà a càrrec del doctor Beltran, que maldament sigui mallorquí se veurà obligat a saludar es telespectadors amb un “bona nit” a la catalana —que també pot esser una traducció mallorcana de “buenas noches”— en lloc des tradicional “bon vespre” que deim noltros, cosa que pot provocar que mos n’anem a dormir en lloc de veure es programa. ¿Però no havien promès es polítics des Govern i es responsables d’IB3 que sa televisió de ses Illes Balears faria servir ses nostres modalitats? Com quedam? Es títol d’aquest espai ha d’esser Bon vespre, Balears, i el doctor Beltran ha de saludar amb un “bon vespre”. Just mos ha de desitjar que tenguem una “bona nit” en acabar es programa, si no vol que el deixem tot sol.Encara són a temps de rectificar-ho.
Cordialment,
| | Lluís Cerdó Fernández |
| MÉS MALLORQUÍ A SES ESCOLES DE CALVIÀ | Dijous, 4 d’agost de 2005 |
(Carta enviada a ´El Mundo / El Día de Baleares´
dia 27 de juliol del 2005 i no publicada)
No puc estar gens d’acord amb sa crítica contra sa directora de s’escola Migjorn de Calvià, publicada en El Mundo de dia 26 de juliol, en es sentit de considerar-la “contumaz y pertinaz en hacer pasar por el tubo del catalán a una población escolar mayoritariamente integrada por alumnos extranjeros y castellanoparlantes”.
Si aquests alumnes no tenen es mallorquí com a llengua familiar i, per tant, el coneixen poc o gens, allò que ha de fer s’escola ès precisament compensar aquest dèficit reforçant-ne s’ensenyança i adoptant-lo com a llengua viva. En cas contrari, quand siguin adults ells mateixos seran es primers a llamentar-ho, perque se veuran discriminats laboralment i socialment. Convé recordar que ès sa llengua pròpia de sa nostra comunitat i, de cada vegada més, un requisit per accedir a molts de llocs de feina.
Que son pare i sa mare no vulguin que rebin ses classes en mallorquí ès normal: desgraciadament, per regla general, a molts de pares no els preocupa que es fills aprenguin a s’escola es coneixements que un dia hauran de menester, sinó simplement que aprovin, maldament sigui fent es mínim esforç. Naturalment, es professionals de s’ensenyança no poden cometre s’error de fer-los cas: sa funció de s’escola no ès regalar aprovats sinó formar adequadament ets alumnes en totes ses matèries i, per tant, reforçar aquelles àrees que presentin més dificultat. Si a Calvià hi ha molts de nins que no xerren mallorquí, s’escola no tan sols els ho ha d’ensenyar d’acord amb sa legislació vigent sinó que l’ha de reforçar tant com sigui necessari, de manera que en acabar sa Secundària el puguin conversar i escriure com la resta d’al·lots.
Cordialment, | | Lluís Cerdó Fernández |
| NO HI HA DIALECTE FORMENTERER | Dilluns, 18 d’abril de 2005 |
Na Rosa Estaràs, vice-presidenta des Govern balear, ha anunciat sa reforma de s’article 14 de s’Estatut d’Autonomia, que fa referència a ses modalitats lingüístiques insulars. Es Partit Popular vol que hi apareguin especificades com a “mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc”. I perque es catalanistes no se posin nirviosos, ha aclarit que se tracta d’una reforma “purament filosòfica”.
Més aviat ès purament folclòrica, plantetjada amb criteris populistes —per replegar quatre vots que assegurin sa majoria absoluta— i que demostra, una vegada més, s’ignorància des PP respecte de sa
llengua: es “formenterenc” no existeix. Es natius de Formentera bé que ho saben, i a posta no diuen que parlen “formenterer” sinó “pagès”. A més a més, convé tenir present que es gentilici usat a ses Pitiüses per anomenar ets habitants de Formentera —no sa seva llengua— ès formenterer o formenter, mai formenterenc.
Per tant, ses modalitats insulars conegudes són es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc. Ja anirà bé que s’Estatut les anomeni, però allò que ha de fer es Govern amb sa llengua no ès “filosofia” sinó feina. Ès una presa de pèl que es PP vulgui reformar un article de s’Estatut que mai s’ha preocupat de fer complir: ni a ses escoles, ni a s’universitat, ni a s’Administració, ni a sa publicitat oficial, ni a IB3 Ràdio fan servir sa llengua i ses modalitats com tocaria.
Això no se resol amb reformes “filosòfiques”, sinó amb una política lingüística responsable i coherent que es PP no ha volgut fer mai. Ben al contrari, amb s’excusa des “bilingüisme” ha accelerat es procés de castellanització (bona part des jovent ja no xerra mallorquí sinó mallorcano) i per altra banda ha capolat ses modalitats introduint a ses escoles s’estudi des català amb llibres editats a Barcelona i amb mestres poc preparats. Sa posada en funcionament
d’IB3 Ràdio, que té com a llengua vehicular aquest mallorcano acatalanat tan nostro, just ha servit per deixar en evidència sa nefasta gestió des PP en matèria lingüística durant prop de vint anys de govern. I ara volen inventar es “formenterenc”.
| | Lluís Cerdó Fernández |
| IB3 RÀDIO, LINGÜÍSTICAMENT MILLORABLE | Dissabte, 5 de Març de 2005 |
Dimarts dia 2 vaig escoltar ses primeres emissions d´IB3 Ràdio i tot d´una vaig agafar una bona emprenyadura. Mos havien promès una ràdio ”en català de ses Illes Balears”, vol dir que respectaria sa nostra llengua i ses nostres modalitats, i resulta que han triat es presentadors més acastellanats que han sabut trobar. Llevat d´un parell d´afortunades excepcions, com en Joan Monse o na Neus Mercant, la resta mos entaferren aquest mallorcano xamporrat típic des jovent de Palma, que esmussa qualsevol mallorquí adult que hagi mamat es parlar tradicional a ca seva.
Escoltant IB3 Ràdio descobrim que ses Balears són ”iyes”, que Mallorca ès ”Mayorca”, que Eivissa ès ”Eibissa”, que en Ramon Llull nomia ”Yui”, que ses pel·lícules no se veuen sinó que se ”beuen”, que es noviis no se casen sinó que se ”cacen”, que si avui ès diumenge demà serà ”diyuns”, que un rellotge ès un ”reyoye”, que un cavall ès un ”cabay”… i així un desbarat darrere s´altre.
A s´hora de seleccionar presentadors de ràdio i televisió, se suposa que es domini de s´idioma parlat hi ha d´esser una condició indispensable. Quines proves lingüístiques han hagut de passar aquests presentadors contractats? Tan malament com xerren, ès impossible que n´hagin superada cap.
Lo pitjor ès que això té mala ferida: una paraula incorrecta o mal aplicada, o una frase feta mal construïda, són relativament bones d´esmenar just consultant un manual d´estil o comptant amb assessorament filològic, però sa mala pronunciació d´un idioma ès com una taca indeleble que només se lleva amb cirugia. Per tant, es responsables d´IB3 Ràdio només tenen dues solucions: o bé engegar es presentadors que han contractat i convocar ses places de nou, però aquesta vegada exigint un bon domini de s´idioma parlat, o bé contractar un logopeda dispost a conseguir que aquests joves mallorcanos arribin a pronunciar un mallorquí digne, que no faci mal a ses orelles des qui l´escolten.
Esper que, amb aquesta aficada de pota comesa a sa ràdio, hagin pagat es mossatge amb vista a sa televisió: de cap manera un canal públic de ses Illes Balears pot contribuir a consolidar es mallorcano com a idioma propi de sa nostra comunitat. Seria un escàndol damunt un altre, perque això que han fet amb sa ràdio no té consol.
| | Lluís Cerdó Fernández |
| DICTAMEN SOBRE SA LLENGUA DE SES ILLES BALEARS | Dilluns, 28 de Febrer de 2005 |
Es valencians han fet molts de desbarats amb sa política lingüística, però trop que darrerament l´endevinen. Es dictamen que ha publicat s´Acadèmia Valenciana de la Llengua me pareix molt apropiat, equilibrat i ple de sentit comú. Es nostros polítics de Balears ja podrien prendre llum de na Pintora. Per això, inspirant-me en aquell dictamen, n´he redactat aquest altre dirigit a tots es representants polítics de ses Balears i referit a sa llengua des mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. Si ès vera que volen defensar ses nostres modalitats com mana s´Estatut d´Autonomia, que ho demostrin ara presentant-lo an es Parlament i aprovant-lo per unanimitat.
DICTAMEN
1. Sa llengua pròpia i històrica des balears, des d´un punt de vista filològic, ès també sa que comparteixen ses comunitats autònomes de Catalunya i València i es Principat d´Andorra. A més a més, ès sa llengua històrica i pròpia d´altres territoris de s´antiga Corona d´Aragó (sa franja oriental aragonesa, sa ciutat sarda de l´Alguer i es departament francès des Pirineus Orientals). Es diferents parlars de tots aquests territoris constitueixen una llengua, vol dir un mateix sistema lingüístic. A dins aquest conjunt, es parlars baleàrics tenen sa mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitat territorial des sistema lingüístic, i presenta unes característiques pròpies que es Govern de ses Illes Balears preservarà i potenciarà d´acord amb sa tradició lexicogràfica i literària pròpia, sa realitat lingüística balear i sa normativització consolidada a començament des segle passat.
2. Ses característiques lèxiques i gramaticals peculiars des parlars baleàrics, que els diferencien d´altres parlars des nostro sistema lingüístic, conviuen amb altres característiques compartides majoritàriament per tots aquests parlars. Per altra part, s´existència d´aqueixes traces específiques, sentides com a pròpies i dignes d´esser preservades, ès un fet comú en altres llengües.
3. Sa llengua ès un vehicle de comunicació i de cultura. Compartir una llengua, per tant, equival també a compartir es llegat cultural que s´ha transmès en aqueixa llengua. Però això no implica que es balears no tenguem unes senyes d´identitat i unes característiques culturals pròpies, i que les percebem com a clarament diferenciades de ses dets altres pobles que fan servir sa nostra llengua.
4. Ses denominacions històriques de mallorquí, menorquí i eivissenc han coexistit amb sa de català, documentada en determinades fonts baleàriques i generalitzada dins s´àmbit de sa romanística i de s´universitat balear durant ses darreres dècades.
5. Es terme genèric més adequat per anomenar sa llengua pròpia a sa comunitat autònoma ès balear, una denominació que, per tant, haurà de quedar recollida dins s´Estatut d´Autonomia de ses Illes Balears, que també incorporarà ses denominacions insulars de mallorquí, menorquí i eivissenc, ja que són una de ses principals senyes d´identitat des nostro poble. Es nom de balear pot designar tant sa globalitat de sa llengua que compartim amb es territoris de s´antiga Corona d´Aragó ja anomenats, com també, amb un camp semàntic més restringit, es conjunt de modalitats idiomàtiques que mos caracteritzen dins aquesta mateixa llengua. Així mateix, ès plenament vàlida sa denominació de llengua balear, sense que aquest ús impliqui que se tracti d´un idioma diferent des compartit amb ets altres territoris ja indicats.
6. A partir de sa reforma de s´Estatut d´Autonomia de ses Illes Balears, serà un fet que a Espanya hi haurà tres denominacions igualment legals per anomenar aquesta llengua: sa de balear, establida per s´Estatut d´Autonomia de ses Illes Balears; sa de valencià, recollida per s´Estatut d´Autonomia de sa Comunitat Valenciana; i sa de català, reconeguda per s´Estatut d´Autonomia de Catalunya i avalada per l´ordenament jurídic espanyol i sa jurisprudència. S´existència d´aqueixes dues denominacions pot crear confusió respecte de sa cohesió de s´idioma en certs contexts, especialment fora de s´àmbit lingüístic compartit. Per aquesta raó, ès necessari que es governs autònoms implicats, en col·laboració amb es Govern espanyol, adoptin ses mides que pertoquin (habilitació de fórmules sincrètiques o similars, per exemple) a fi que, especialment fora d´aquest àmbit lingüístic, s´harmonitzi sa diversitat onomàstica des nostro idioma amb sa projecció d´aquest com una entitat cohesionada i no fragmentada. Aquestes fórmules s´haurien d´anar introduint també en àmbits acadèmics o d´altra naturalesa. D´aquesta manera se podria assegurar de manera coherent sa presència llegítima des gentilici balear fora de sa nostra comunitat i, an es mateix temps, acostar sa realitat filològica a sa realitat legal i sociològica balear.
7. Hi ha llengües que respecten ses diferents modalitats dins s´unitat (com ès ara es cas des portuguès de Portugal i es del Brasil). Aquesta possibilitat, vista sa rica tradició lingüística i literària des mallorquí, es menorquí i s´eivissenc a dins sa llengua compartida, ès sa que es Govern de ses Illes Balears considera més adequada pes nostro idioma, ja que permet respectar sa diversitat a dins s´unitat. Allò que se proposa pes conjunt de sa llengua ès una codificació policèntrica i an es mateix temps convergent.
8. Partint d´aquests criteris, a dins s´àmbit territorial de ses Illes Balears sa codificació se farà d´acord amb un patró lingüístic que incorpori ses característiques pròpies des parlars baleàrics en diversos àmbits. Això no s´ha d´interpretar com a signe de fragmentació lingüística, sinó com una manera de promoure s´ús de s´idioma acostant es model de llengua balear an ets usuaris.
9. Aquesta convergència desitjable ha d´esser perfectament compatible amb sa possibilitat d´utilitzar es models de llengua propis de cada territori en ets usos que afecten ses relacions particulars entre ses institucions de fora des nostro àmbit lingüístic (resta d´Espanya, Unió Europea…), per una banda, i ses institucions i ses persones físiques i jurídiques de ses comunitats autònomes que comparteixen es mateix idioma, per una altra.
| | LLUÍS CERDÓ FERNÁNDEZ |
| CORRECTORS INFORMÀTICS I MODALITATS INSULARS | Dimarts, 25 de Gener de 2005 |
En Miquel Melià, director general de Política Lingüística des Govern balear, vol que es correctors informàtics de català incorporin ses modalitats pròpies de ses Illes Balears ”admeses per s´Institut d´Estudis Catalans”.
S´idea ès bona, però primer de tot s´IEC haurà d´esmenar ses seves incoherències i badades a s´hora d´admetre aqueixes modalitats nostres. Si admet orde i contraorde, per què no desorde? Si accepta desfrès, per què no desfressar? Si ha incorporat redó, per què no enredonir?
Si admet ametla i ametler, per què no ametlerar i ametló? Si accepta vetlar, per què no desvetlar? Per què rotlo i no rotlada? Per què espatla i no espatler, espatló o guardaespatles, posem per cas? Per què s´ha deixat batle, butla i es seus derivats?
Si accepta tengut i vengut com a participis (i, per extensió, contengut, detengut, entretengut, retengut, avengut, contravengut, etc.), per què no incorpora contengut o avenguda també com a substantius, i entretengut com a adjectiu, i detengut com a adjectiu i substantiu?
Emperò es desbarat més gros el va cometre dia 15 de maig de 1992, quand va aprovar un ”acord sobre la grafia de la primera persona del present d´indicatiu dels verbs en els parlars baleàrics”. En aquell escrit, impropi d´uns filòlegs de carrera, va beneir una sèrie de formes verbals que vulneren ses normes ortogràfiques generals -i a posta fan mal d´ulls- com ès ara jo desitj, jo encoratj, jo jutj o jo viatj, que es sentit comú mana escriure jo desig, jo encoraig, jo juig, jo viaig (com escrivim jo passeig o jo festeig, aquestes dues sí admeses). També va consagrar jo buid, jo convid, jo crid, jo forad, jo salud, jo apleg, jo dobleg, jo gemeg, jo preg, jo abrig, jo remug, etc., que d´acord amb ses normes generals s´han d´escriure com es substantius corresponents: buit, convit, crit, forat, salut, aplec, doblec, gemec, prec, abric, remuc.
Aquests fenòmens arribaren a dictaminar que en balear s´havia d´escriure jo cab, jo reb o jo pud, mentres que en valencià ses formes correctes eren jo cap, jo rep i jo put. Emperò aquestes eren ses úniques formes aplicables a sa tercera persona: ell cap, ell rep, ell put. A davant un desbarat de tal calibre, més propi des xerraines de ”sàs lléngos bêléàs” que no des custodis de ”la unitat de la llengua catalana”, hagueren de rectificar s´acord només en aquest punt, i així i tot se torbaren set anys. A posta, si volem veure incorporades ses nostres modalitats a dins es correctors informàtics d´una manera coherent i digna, me tem que haurem d´esperar almanco altres set anys fins que s´IEC desfaci tots aquests embulls que té pendents i s´aclaresqui. Si no, en sortirà un nyarro i serà mal d´engirgolar.
| | Lluís Cerdó Fernández |
| Madò Pereta mos desbarata es mallorquí | Dimarts, 21 de Desembre de 2004 | Es conegut personatge televisiu anomenat madò Pereta ha tret un disc de rondalles i cançons infantils, editat amb sa col·laboració de Cucorba i es patrocini des Consell Insular de Mallorca.
Entre altres cançons, es personatge interpreta En Joan Petit, però desgraciadament li ha canviat sa lletra. Fins ara, sa cançó deia “En Joan Petit quand balla, balla, balla, balla…”, però ara madò Pereta canta “En Joan Petit quand baya, baya, baya, baya…”.
Es mallorquins, en general, mai havien tengut cap problema a s’hora de pronunciar correctament sa ll, fins que s’introducció des castellà “yeísta” a través de sa televisió (de presentadors que diuen cabayo, siya, cepiyo…) ha fet que ses generacions més joves de mallorquins s’hi hagin contagiat i també diguin Mayorca, coy, Yuy… en lloc de Mallorca, coll i Llull, com s’havia dit sempre.
Gràcies a madò Pereta i es patrocini des Consell de Mallorca, ses escoletes dispondran d’una magnífica eina normalitzadora des mallorcano: definitivament, en Joan Petit no tornarà ballar. D’ara endavant només bayarà, i es nins bayaran amb ell, i es mallorquí passarà a s’història i tots serem feliços per sempre. Amèn.
Lluís Cerdó Fernández
(Palma, 19 de desembre del 2004)
| | Lluís Cerdó Fernández |
| En defensa des mallorquí | Divendres, 14 de Maig de 2004 | Lluís Cerdó Fernández
En defensa des mallorquí
Fa tretze anys vaig publicar a El Día de Baleares, durant vint-i-cinc diumenges seguits, una sèrie d’articles en defensa de ses nostres modalitats lingüístiques titulada Es nostro llenguatge i firmada amb es pseudònim de Cucarell. Concretament, es primer article se publicà dia 18 d’agost de 1985 i es darrer dia 9 de febrer de 1986.
I altres tretze anys abans, en Pep Gonella ja havia denunciat es “barcelonismes en lloc de purismes” dets intel·lectuals fabristes. No tenia coneixements filològics a bastament per combatre ets arguments catalanistes i qualque vegada fa aficar sa pota completament —per exemple, quand va acusar en Francesc de Borja Moll d’haver impedit que s’obra de n’Alcover “fruitàs com pertocava”—, però en termes generals ès evident que tenia tota sa raó, i es pas des temps ho ha demostrat.
A l’hora d’ara, totes aquelles reivindicacions són plenament vigents. Ses nostres institucions i es polítics que les representen, es periodistes i es medis de comunicació, es mestres i ses escoles on fan feina… continuen desjectant es nostro llenguatge i imposant formes externes —curiosament, sempre barcelonines i mai valencianes—, endemés d’arcaismes i fabrismes. Tot plegat va construint un idioma artificial i postís que atempta contra sa naturalitat, es sentit comú i es bon gust.
Hi ha dos factors principals que permeten es triümf d’aquest llenguatge postís: es sectarisme des normalitzadors i s’incompetència d’aquells que empren s’idioma com a eina de treball.
Ets assessors lingüístics que controlen sa llengua que surt de ses institucions són víctimes d’un sectarisme ferest. No tenen criteris propis. Han estat adoctrinats dins s’Universitat de tal manera que els han anul·lat sa capacitat de raonar i d’aplicar es sentit comú. Una Universitat que actua servilment a ses ordes de s’Institut d’Estudis Catalans, en lloc de posar-se an es servici de sa societat balear.
Endemés, dins aquests assessors formats, n’hi ha que són castellanoparlants reciclats, de manera que coneixen molt bé es català de s’IEC però desconeixen completament —i fins i tot desprecien— es mallorquí viu que hem usat sempre i que hem heretat des nostros antepassats.
Es segon factor, s’incompetència de sa majoria de persones que usen sa llengua com a eina de treball (polítics, periodistes, locutors, mestres…) ès tan perillós com es primer, per no dir molt més perillós. Tenen por de cometre incorreccions, però com que no saben què ès correcte i què ès incorrecte perque han après malament sa normativa, tiren pel dret: fugen de qualsevol paraula que soni massa mallorquina o que s’assembli massa an es castellà i s’aferren a tot allò que pareix més català. Es resultat d’aquest procés mental ès un català ferest i amb tots es defectes possibles: ni ès natural, perque han fuit de sa naturalitat per por, ni compleix sa normativa, perque no la coneixen o l’han apresa malament.
Aquests dos factors fan imprescindible una secció com aquesta, que denunciï exemples concrets d’usos lingüístics que hem d’evitar i que n’aporti solucions.
Uns articles fets amb intenció pedagògica, que descriguen es mallorquí viu que hem heretat des nostros padrins, que contrastin aquest mallorquí amb sa normativa oficial i que marquin fronteres, com més clares millor, entre aquells punts de sa normativa que es mallorquins podem acceptar sense cap problema —o sense gaire problemes— i aquells altres que hem de refuar de totes-totes.
No se tracta, per tant, de negar que es balears, es valencians i es catalans parlam una mateixa llengua. No se discuteix s’unitat, sinó s’uniformitat.
Si s’unitat de sa llengua existeix —i ès evident que existeix—, no hi ha per què forçar-la artificialment.
Aquells que volen crear i imposar una falsa unitat, en es fons, vénen a dir que s’unitat real no existeix.
¿No se n’han temut? | |
| S´INSTITUT, UN ESPAI PER COMPARTIR | Divendres, 14 de Maig de 2004 | Pere Duran
Des de s´inici hem concebut s´Institut Clau de Mallorca com un espai per compartir i participar-hi tots es qui mos interessa sa llengua mallorquina, s´història i sa cultura de ses Balears. També voldriem que gràcies a internet sa gent d´altres comunitats pugui conèixer sa nostra realitat lingüística i cultural.
D´altra banda aquest institut ofereix a ses persones, empreses o institucions assessorament i servicis de correcció i traducció en llengua mallorquina.
Tenim obert es telèfon 670.552569 i una compta de correu: institut@institutclau.com, per poder rebre ses vostres consultes i col·laboracions amb texte i imatges.
Desitjam sempre fer nous socis que contribuesquin a realitzar sa finalitat d´aquest institut amb feina i mitjans de qualsevol classe.
Així, amb constància i interès anam el·laborant un espai cultural de referència tant per noltros com pes nostros fills. | | . |
|
|
 |
 |
|
